El cielo de La Vall d'Uixó

Uno necesita ver primero todas las demás diferencias entre Madrid y La Vall d'Uixó para percatarse de la mayor, aunque sea la más evidente. A mí, por ejemplo, me ha costado seis años darme cuenta de que en Madrid la cantidad de cielo es prácticamente despreciable, mientras que en La Vall d'Uixó la bóveda celeste parece decirle a todas tus ganas: «¿para qué?, ¿es que no te das cuenta de que nunca llegas, de que nunca acabo?»; como si la distancia que hay entre ella y la tierra fuese infinita, pero sintiésemos al mismo tiempo su enormidad a la hora de apagar la alarma de las siete de la mañana, como una cansina losa que pesa a distancia, como si despertaras súbitamente en el asiento de atrás de un coche regresando de una boda y, antes de reconocerte, te dieses cuenta de que hay un segundo entre la montaña Pipa y Peñalba, de que hay un pedazo de azul entre la aurora y el primer rayo de sol en el que se puede ver el cielo de nuevo por primera vez; como si el coche entrase en una curva y el mundo se moviese a cámara lenta a través de la ventana, y tú fuera de él y, justo antes de acordarte de que también eres un cuerpo, comprendieses que no puede haber otra verdad que la ausencia total de sentido —y que eso te lo diga el cielo y que no sea malo, solo un pelotazo, una angustia más profunda que la hondura de ningún cuerpo, y que no servir para nada no sea perjudicial, y punto—; después reconocerte y reconocer que no habrías pensado algo así si el cielo de La Vall d'Uixó no te hubiese pillado desprevenido, luego volver a casa, cepillarte los dientes, saludar a tu padre que acaba de levantarse y va en calzoncillos, quitarte el traje que apesta a tabaco y dejarlo en una percha del armario, echarte en la cama en calzoncillos, dormir profundamente.

El rostro de La Vall d'Uixó

Los lugares, como las personas, tienen rostro. Y esto es lo que ve la ciudad de la que procedo cuando se mira al espejo:

Este es el rostro de La Vall d'Uixó.

L’Udol de la Vall

per al Profeta Profiterola

Inspirat en el poema Howl d’Allen Ginsberg

I

He vist les millors ments de la meua generació destruïdes per

la mala gana, parades, malfaineres, fumades, tipes,

arrossegant-se pels polígons a l'alba

cercant un gramet,

pastulleres sense ulleres i amb cap d'àngels cremant-se,

connectats sense saber-ho amb la manjòvena roja i estrelada de la nit.

els qui amb els diners de la paga i espentolats

feien olimpíades de la cervesa en la foscor sobrenatural dels

pisos plens de trastos

contemplant Gigatrón

els qui van fer escarabats damunt les taules de l'Honori Garcia, i veren

àngels mahometans trontollant sobre els sostres

de l'Avinguda de l'Oest,

els qui van passar per les universitats mig adormits i beguts

al·lucinant amb Donkey Kong Racing i la tragèdia lluminosa d'AVSA

entre els estudiants del Bar dels quintos,

els qui mai van ser expulsats per publicar odes obscenes

els qui acabaren en pilotes dins d'habitacions sense afaitar,

cremant a València els diners en herba i videojocs i escoltant

la televisió a l'altre costat de la paret,

els qui van endolcir només les figues d'un parell de xiquetes tremolant al vespre,

i pel dematí tenien els ulls rojos, però ja estaven preparats

per acometre un altra volta secrets silopsismes als banys de les gasolineres

i també als carrerons de Vilavella,

però J. N., heroi secret d'este poema, geni sexual i Adonis del Sant Vicent —recordem les gotetes blanques damunt la tapa, el tanga de lleopard, les manilles rosses, la boà de mil colors—,

els qui es varen desintegrar poquet a poquet dins pel·lícules porques, es varen sentir transportats quan tenien sonetes, varen despertar de sobte als seus llits, no tornaren a alçar-se després de caure, menjaren plats i plats d'empedrao, es van quedar als soterranis amb la ressaca del cruel vi del Bar l'Oficina i els horrors dels somnis de ferro de l'entrada del poble i varen arribar trontollant a l'INEM,

els qui s'assegueren damunt pneumàtics respirant la foscor baix del pont del Belcaire, però mai més tornaren a pujar a les golfes per fabricar clavicordis,
els qui des del balcó van vore els bous,

punxaren els bous, escopiren els bous, mataren els bous, desmembraren els bous,

i a casa es menjaren els ous dels bous i coca amb tomata,

i s'inclinaren davant els fantasmagòrics drapets de les series de la Fox a l'ombra de la daurada Wii i amb ella interpretaren el sofriment de la ment nua de la Vall pel plaer fins convertir-lo en un crit de dolçaina «i avant, i avant, i avant!» que va estremir i derrocar fins l'última indignació que quedava a Castelló de la Plana amb l'absolut cor del poema de la vida extirpat dels seus cossos bons per ésser menjats durant anys i anys.

II

Quina esfinx de ciment i alumini els va obrir a colps els cranis i els va devorar els cervells i la imaginació?

Uixó! Solitud! Immundícia! Lletgesa! Cubs de fem i diners que vingueren per anar-se'n! Xiquets cridant baix les escales! Jòvens sanglotant a les discoteques! Vellets plorant als parcs!

Uixó! Malson d'Uixó! Uixó la sense amor! Uixó mental!

Uixó el sever jutge de l'ésser humà!

Uixó la presó incomprensible! Uixó la presó sense ànima i amb el símbol de la calavera i les tíbies gravades en ella! Uixó el Congrés de les penes negres! Uixó els edificis de la qual són el Judici Final! Uixó els governs abovats!

Uixó la ment de la qual és un cercle tancat com el d'una taronja! Uixó les orelles de la qual són una tomba fumejant!

Uixó on em trobe en l'absoluta solitud! Uixó on somie amb àngels! Tornant-me boig en Uixó! Sense amor i sense polles en Uixó!

Uixó que es va infiltrar molt prompte en la meua ànima! Uixó on només sóc una consciència sense cos! Espavileu en Uixó! Mireu la llum que flueix des del cel!

Uixó! Uixó! Pisos robot! Escultures ridícules! Tresors esquelètics! Industries invisibles! Llims tòxics! Cinemes espectrals! Taronjers i merdes de gos!

Ells es van desllomar per alçar Uixó només un pam de terra! El justet per tindre on aparcar el cotxe! Somnis! Badalls! Castanyes! Xufles! Tot ancorat dins del Belcaire sec! Renecs! Gemecs! Plors per més de deu anys! Ments! Vells amors! Panxuda generació! Alló de sempre!

Rises falses al riu! Ells ho van vore tot! Els ulls mig tancats! Els pets sonors! Varen dir adéu! Es llançaren al sofà! A la solitud! Tots junts agafats de la maneta! Portant una flor al cul! Al riu ressec! Al llit!

III

Profeta Profiterola! Estic amb tu a Polònia

on tu estàs més boig que jo.

Estic amb tu a Polònia

on has de sentir-te una miqueta raro.

Estic amb tu a Polònia

on estàs lliure de l'ombra de ma mare.

Estic amb tu a Polònia

on vares assassinar a les teues dotze secretaries.

Estic amb tu a Polònia

on et rius d'este humor invisible.

Estic amb tu a Polònia

on els dos som grans escriptors amb la mateixa espantosa

màquina d'escriure.

Estic amb tu a Polònia

on fas coses tan greus que no entenc perquè no parlen

de tu en la ràdio.

Estic amb tu a Polònia

on abracem i besem a La Vall d'Uixó en secret baix els llençols dels nostres llits

La Vall d'Uixó que tus tota la nit i no ens deixa dormir.

Estic amb tu a Polònia

on despertem junts del coma escoltant els aeroplans de les nostres ànimes per damunt del sostre han vingut per llançar bombes angèliques al poble que il·lumina les parets imaginaries es desplomen Oh commoció de pietat feta merda de bou i cebets encabritats Oh victòria oblida la teua roba interior per fi som lliures.

Estic amb tu a Polònia

dins dels meus somnis et veig caminant, xopat d'haver fet un viatge per mar, per l'autopista que creua Europa, plorant fins la porta de la meua casa del poble en la nit del poble.

Madrid 2011

Teoria vallera

Hi ha una substància apegalosa i elàstica que secreta la ment dels vallers. Esta substància busca el seu camí cap al món exterior i el troba a través dels nostres ulls i de la punteta dels dits, i allí permaneix ancorada. Cada persona a la que toquem es queda així unida a la nostra ment per sempre. Com si es tractara de fils irrompibles i invisibles molt molt fins. De la mateixa manera quedem vinculats a cada persona que hem mirat.

Este procés, com és lògic, genera una ret d'innumerables fils que s'entrellacen de forma atapeïda i caòtica i que s'estén de cap a cap del casc urbà de la Vall d'Uixó. Des del Carmadai fins al Carbonaire, des del Roser fins Sant Vicent.

Esta teoria explicaria alguns successos de difícil comprensió com són els següents:

1. Que tot lo món conega tots els episodis més o menys vergonyosos de tot lo món.

2. Que u es quede enganxat de tant en tant, per més pressa que tinga, al forn, al bar, a la perruqueria, al Mercadona, etc. i que després intente eixir d'allí com si desfera un nuc complicat, fet tan a consciència que u pot trigar una hora o més a tornar-se'n a casa.

3. Que, quan un valler fuig del poble, altres persones amb les que estava fortament relacionat experimenten una força cinètica que les estira des del lloc que ocupa el valler fugit.

4. Que u senta certa sensació quan camina per la plaça del mercat en dia d'ídem. Com si travessara una teranyina invisible que l'ofega, que l'immobilitza. Com si algú o alguna cosa estiguera esperant per xuclar-li l'energia vital, o com si ja haguera començat a fer-ho, per convertir-lo en un esquelet ressec els moviments del cual pareixen provindre de la pròpia voluntat, però que en realitat son fruit de les vibracions d'altres éssers, als que se li'ls ha quedat una pateta enganxada a qualsevol fil de la teranyina i encara pensen que es poden escapar.

Els habitants de la Vall

Inspirat en un relat del mateix nom de Ximo Beltrán, del seu llibre Boira en Pipa, boira en el castell...

En un principi tots els éssers humans vivien en la Vall d'Uixó. La vida era més o menys com ara, però el poble, és clar, era una miqueta més gran.

Ningú sabia que existia el món exterior i tots pensaven que més enllà de Pipa no hi havia res.

Un bon dia, mentre es celebrava la desfilada de disfresses de les Penyes, el soroll arribà fins a la casa del déu de la Vall que, empipat, va guaitar pels finestrals del seu temple per mirar-se el poble de punta a punta, i no li va agradar gens el que va vore. Alguns boçaven les farinetes, altres es dedicaven a perpetuar l'espècie als racons més inversemblants, altres fumaven baladre i rabo de gat…

El déu de la Vall feu arribar uns núvols negríssims i amb una veu atronadora digué:

—Vallers i valleres, escolteu-me!

Ningú no va fer cas perquè estaven prou mamats.

Finalment, llançant rajos pels ulls, déu hagué de baixar al poble —ell vivia en la muntanya Pipa— i, pujat al campanar de l'Assumpció, cridant a veu en crit, insistí:

—Vallers i valleres, escolteu-me!

Ara sí que li van fer cas, perquè una miqueta més i els deixà sords.

—Des d'ara mateix —continuà sabedor del mal de les seues criatures— fins que el sol es ponga tres voltes i la lluna isca tres voltes, cadascú de vosaltres haurà de fer el que li demane. Quan un valler li diga a un altre el que ha de fer, l'últim haurà de fer-ho, però al mateix temps, també invitarà al primer a un plat d'empedrao*, que haurà d'empassar-se sense respirar. Ja sabeu com: «mos de ceba, cullerà d'arròs».

Ningú no va entendre molt bé el que el seu déu li estava demanant, alguns pel fet d'anar bufats, uns altres perquè s'havien quedat definitivament sords, però tots perquè la lògica divina és difícil d'entendre, si més no quan s'intenta des de la humana.

No obstant, els vellets de la plaça de l'Ajuntament decidiren que la Vall sencera havia d'obeir a déu pel que poguera passar.

El primer pensament dels vallers va ser el de quedar-se sense arròs ni faves en tres dies, i això els acovardí un poc, però a poquet a poquet van entendre que si algú els demanava una cosa, ells podrien també demanar una altra, i així no patirien mai fam. A més a més, tenien moltes coses que suggerir als seus veïns, que estaven equivocats en gaire bé tot. Axí que no ho dubtaren, i començaren a assenyalar tots els defectes de la gent que coneixien.

Pronte molts anaven pel carrer portant una bona panxa enlaire. Inclús va estendre's entre la gent la creença de què quant més gran tingueres el ventre, més et voldria el déu de la Vall, perquè en realitat era ell qui ho havia demanat.

No trigaren molt en no poder moure's pel pes i el mal de panxa i es quedaren aturats.

Al tercer dia, el déu de la Vall isqué de Pipa per a vore com havia funcionat la prova.

Quan es trobà a quasi tot el poble sense poder caminar i amb les mans fregant-se el ventre, no se sorprengué. De fet, pareixia que ja ho sospitara o, més bé, ja ho sabera perquè és déu i ho sap tot.

Cridà prou alt per que tots l'entengueren:

—Vallers i valleres, escolteu-me! Heu demostrat que no podeu estar sense ficar-vos en la vida dels altres, per això us he de castigar. Als que no poden moure's, els condemne a viure eternament en la Vall. Als que encara poden caminar, els condemne a que puguen fugir d'ella, però hauran de tornar un dia abans de morir. Als que no han menjat empedrao, o poqueta cosa, els deixe que puguen omplir el món que acabe de fabricar més enllà de Penyalba, un món ben bonico i ben ample, i ben lliure.

I després va tornar al seu temple de Pipa, una miqueta empipat encara, però content per haver fet una bona feina.

*Empedrao: plat típic de la Vall d'Uixó que es fa amb faves triturades amb forro de porc, conill i arròs. Té un sabor boníssim, però una digestió pesant. Se sol acompanyar amb trossos de ceba crua i, de vegades, una miqueta de suc de llima.

Lliçó d'etimologia (estil epistolar)

En la seua carta vosté em demanava per què la Vall ha de ser necessariament la font de tots els meus problemes. Permeta'm doncs, d'explicar-li-ho bé. La meua afirmació que per vosté es mereixedora de l'epítet "exagerada", molt altrament és del tot científica.

Per què el poble que m'ha vist néixer no m’ha deixat viure? Per tota resposta només li demanaria que parara esment en el seu nom: La Vall d'Uixó —la traducció del qual al correcte castellà és, per cert, "Labardusó", així, tot junt—.

Vosté, és clar, ignora el significat de la paraula "uixó". Si es preocupara un poc i recacejara informació no trigaria massa a trobar una opinió —i versió oficial— que defensa que el nom del poble vol dir «La Vall del Sol». Açò, ni feia falta esmentar-ho, queda en les guies turístiques «de lujo», com vulgarment es diu, però, a poc que es pense, en quin idioma «uixó» vol dir «sol»? No cal que ho busque, ja li ho dic jo: en cap. Els organismes oficials no poden suportar una ignorància total sobre el significat del nom de la localitat, i una irracional por li'ls ha creat una irracional solució, encara que amb gran acceptació popular.

Per altra banda, les meues recerques filològiques m'han dut per camins prou diferents i suggeridors. Li'n faré un resum.

La primera teoria alternativa que vaig trobar gràcies a les meues investigacions fou massa desgavellada. Vaig llegir un relat borgià on es proposava «uixó» com una derivació del mot llatí «uxor» (esposa). Això donava peu a una història d'amor que justificava el nom del poble: un soldat romà s'enamorava d'una dona originària de la zona a qui es va prometre en matrimoni abans de partir. Quan va tornar després d'anys de servici de legionari, com era previsible, no la va trobar enlloc, i el dolor del soldat amb el cor trencat va atorgar-li per als segles venidors un nom a la vall que va fer-li de testimoni mentre encara, plorant, cercava en va al seu amor. Molt bonic, no es pot discutir... però gens creïble.

Una investigació més seria, que ja dura uns quants anys, solitària i científica, ens indica que el vertader origen del mot «uixó» és ben distint.

Si busquem la paraula en el Diccionari general de la llengua catalana, no la trobarem, és clar, però sí una ben similar: «uix», que és polisèmica. Pot, si Pompeu Fabra no s'equivoca, o bé referir-se a «un forat gran d'una bóta» o bé ser una «interjecció que expresa el fàstic, la repugnància, que ens fa algú o alguna cosa».

Segons el Diccionari català-valencià-balear (DCVB) d'A. M. Alcover i F. de B. Moll, la paraula «uix» és una interjecció «de fàstic, de menyspreu, per manifestar desig d'allunyar una cosa o persona», però més interesant és la seua proposta etimològica: «del llatí vg. ustium, var. del clàssic ostium, ‘porta'. L'ús de uix com a interjecció per indicar expulsió, s'explica per la idea de ‘fer prendre portal' (ostium=porta)».

Una altra consulta, esta vegada al Diccionari català-castellà d'Antoni M. Badia i Margarit, ens indica que «uix» té una equivalència amb la nostra llengua germana en «oxte», a més d'informar-nos d'un detall ben curiós: «aiuix!» i «¡qué asco!» són expressions idèntiques en quant al seu significat. Però, què és el que «oxte» vol dir en castellà? Sebastián Covarrubias Orozco ho sabia ja pel segle XVII, i al Tesoro de la lengua castellana o española, ens fa saber que es tracta d'una paraula «barbara, pero muy usada de los que llegando con la mano a alguna cosa, pensando que está fría, se queman, y puede estar corrompido de axte, que es ax señal de dolor».

Ja podem fer-nos una idea del que vol dir «uix», encara que no hem assenyalat la seua relació amb «uixó». És molt senzilla. La «-ó» d’uixó és un sufix prou habitual en els topònims de la llengua valenciana, verbigràcia Castelló, Benicarló, Maó, etc.

I així arribem al que creiem que és el vertader significat de La Vall d'Uixó. Algú —sense dubte, un foraster— va posar-li el nom després de captar-li l'essència. La meua vall és la vall insuportable que s'ha de rebutjar per necessitat, de la que hem de fugir per poder viure en pau, la vall del fàstic suprem. Només uns pocs, però, ho saben. Som poquets els que sabem ben bé què diem quan diem «sóc de la Vall d'Uixó».

TRACTATUS VALLERUS

1. La Vall d’Uixó és un cas (com un cabàs).

1.1. La Vall d’Uixó és la totalitat dels fils, no dels seus habitants.

1.1.1. La Vall d’Uixó ve determinada pels fils d’esta teranyina, i per ser estos tots els seus fils.

1.1.2. Perquè la totalitat dels fils determina el que és el cas i també tot allò que no ho és.

1.1.3. Els fils a la consciència col·lectiva són la Vall d’Uixó.

1.2. La Vall d’Uixó es descompon en fils.

1.2.1. Alguna cosa pot ser el cas o no ser-lo, i tota la resta persistix igual.

2. Allò que és el cas, els fils, és el donar-se efectiu de la teranyina.

2.1. La teranyina és una connexió de vallers.

2.1.1. Poder ser part integrant d’una teranyina és essencial al valler.

2.1.2. En un poble no res és casual: si l’habitant pot ocórrer en la teranyina, la possibilitat de la teranyina ha de vindre ja prejutjada en l’habitant.

2.1.2.1. Si conec al valler, conec també totes les possibilitats de la seua ocurrència en la teranyina.

2.2. Allò que és fixe, allò persistent i el valler són una y la mateixa cosa.

2.3. El donar-se i no donar-se efectiu de la teranyina és la realitat.

2.3.1. La realitat total és la Vall d’Uixó.