Els arbres de la senyora Natàlia

Però ja sé que no serviria de res parlar-te dels arbres. Encara que no pugues saber-ho, Sirenalada i Tu sou la mateixa cosa. Tampoc puc dir-te, per exemple, que les sensacions són necessàriament vertaderes, i els discursos no. Els arbres són sempre els mateixos, i la llum que els il·lumina. I Tu em parles ara de les lesbianes i confesses que no entens com és que diuen que no necessiten cap home, però després sí que ho fan amb un dildo. Si es que de verdad no necesitas un tío, puedes montártelo sin un pene, ¿no? I és estrany que jo pense les coses que estic pensant mentre Tu dius les coses que dius... Pensar, un altre exemple, que Tu i Ella compartiu un espai concret que és el que hi ha darrere —més enllà— dels espills. Eso no es así: el dildo tiene vida propia, et dic només per cridar la teua atenció. No tinc por: hi ha confiança. M'agrada que estigues per mi, que em parles, que constantment em faces cas... Em mires una altra volta amb eixa expressió i a mi em costa no mirar-te els llavis després dels ulls, i tornar als ulls. L'expressió que sempre acompanya les preguntes. Com si t'haguera dit, un exemple més, que envege els arbres. I és això exactament el que ha canviat: la mirada. Tu què ets, home o dona? La mirada àvida de Xilxes que intentava encabir-te —ja ho saps: Tu i Sirenalada, la mateixa cosa— dins d'un espillet roig. Tu vols parella o una aventura? Yo no tengo nada contra los moros, pero he vivido en Lavapiés y sé de lo que hablo. La mirada que evita les finestres de l'autobús perquè és de nit i allà estàs Tu també, darrere —més enllà— del cristall, dins de la nit i fora d'ella, jo què sé a on. I tu què vols? Què collons he de voler, jo? I jo què sé que vull? Himmler sí que sabía hacer bien las cosas. No és la mateixa cosa mirar a u als ulls que mirar el reflex d'aquestos ulls. Què ets, cos o persona? Evitar els teus, verds i com dibuixats amb un llapis molt fi, i dur. Quan u mira un reflex, el mira des de l'ànima, i quan mira als ulls, ho fa des de la màscara. Les pigues que tens en tota la cara, el teu monyo roig i rull. Des de dins o des de fora. La boqueta que tens, fill de puta, la bona oloreta que fas sempre. Quan parles de la força del Wagner... Entre enveja i desig boig. Les representacions ens arriben al cor, les coses presents es queden a la pell. Y los etarras, todos muertos. Per això no et mire quan ocupes l'espai de darrere —més enllà— de la finestra. Aquell reflex s'adonaria del meu desig... i si no puc parlar-te dels arbres, què en farem d'aquest desig? Que m'obliga a estendre el braç una altra volta, una nit com aquesta, provant d’encabir-te dins d'un espillet roig. Què necessitat tenia jo de tot açò... açò... d'aquest mal? Sirenalada (Tu) saludava els veïns i de vegades deien el seu nom, i jo no sabia si era el seu o no, perquè jo ja en tenia u per a Tu (Sirenalada). D'aquest mal. Un de ben cursi. No podia saber-ho. I Sirenalada (Tu) passant pel corredor, com totes les nits, per anar a casa dels veïns, a xarrar, a jugar a cartes, al Monopoli, al parxís... Què necessitat tenia jo d'açò... aquesta nit! L'espillet de ma mare, l'espillet roig amb el que em veia els pelets que em llevava amb una pinça de metall perquè em deia la mare que ja en tindràs temps d'afaitar-te, ja, que quan sigues gran i comences a fer-ho, ja no s'acaba mai. Què en farem d'açò... açò... en una nit com aquesta? Fes-me cas, que encara es prompte, tots els dies t'hauràs d'afaitar com comences... Amb la finestra oberta, al xalet de Xilxes, amb el braç entre les reixes, volia que la teua cara caiguera dins l'espillet, perquè no podia suportar les nits d'agost amb tanta sang calenta fent força en l'entrecuixa, tants versos per només un quadern descolorit... un dibuix de Tu (Sirenalada) volant cap al cel... volia poder posar-li uns ulls a les meues fantasies, una cara a eixe cul que passava totes les nits pel carreró. Yo me bajo aquí, en Diego de León. Sí, ja sé on vius... no he de saber-ho? Però mai vaig vore eixa cara. A ver si nos vemos por la facultad la semana que viene, ¿no? Caigué l'espill —tanta avidesa—. A ver si es verdad... La mà. No vaig poder trobar una explicació raonable. No et mire quan baixes de l'autobús. Ja t'he dit que la mirada no és la mateixa. Ma mare no va poder entendre mai perquè el seu espillet roig va trencar-se contra el terra del carreró a les dotze de la nit, quan tots estàvem dormint... o bé, ho intentàvem, perquè els cabrons dels veïns no paraven de fer soroll i xarrar i riure i vinga a xarrar! Una parada més tard, em baixe. Avenida de América. El desig sí que és el mateix. La senyora Natàlia ho haguera dit d'una altra manera. No estic gens bé, la veritat. La diferència, haguera dit la senyora Natàlia, entre les persones i els arbres és que les primeres han de moure's i els segons només créixer. Els arbres són els mateixos, i la llum d'una farola entre el ramatge. Les persones busquen el seu aliment a l'exterior i els arbres el reben. I les façanes d’Avenida de América. Les persones es busquen per perpetuar-se, els arbres s'obrin al vent i als insectes. Em fa mal el cor. És una necessitat diferent. Eres tan fotudament guapo que em venen com unes ganetes de plorar… La urgència del desig no és la mateixa. S'ha girat una miqueta de vent ara, i les fulles fan sorollet... i que no puga ser sorollet de fulles jo...

(Lectura de La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda)