Els habitants de la Vall

Inspirat en un relat del mateix nom de Ximo Beltrán, del seu llibre Boira en Pipa, boira en el castell...

En un principi tots els éssers humans vivien en la Vall d'Uixó. La vida era més o menys com ara, però el poble, és clar, era una miqueta més gran.

Ningú sabia que existia el món exterior i tots pensaven que més enllà de Pipa no hi havia res.

Un bon dia, mentre es celebrava la desfilada de disfresses de les Penyes, el soroll arribà fins a la casa del déu de la Vall que, empipat, va guaitar pels finestrals del seu temple per mirar-se el poble de punta a punta, i no li va agradar gens el que va vore. Alguns boçaven les farinetes, altres es dedicaven a perpetuar l'espècie als racons més inversemblants, altres fumaven baladre i rabo de gat…

El déu de la Vall feu arribar uns núvols negríssims i amb una veu atronadora digué:

—Vallers i valleres, escolteu-me!

Ningú no va fer cas perquè estaven prou mamats.

Finalment, llançant rajos pels ulls, déu hagué de baixar al poble —ell vivia en la muntanya Pipa— i, pujat al campanar de l'Assumpció, cridant a veu en crit, insistí:

—Vallers i valleres, escolteu-me!

Ara sí que li van fer cas, perquè una miqueta més i els deixà sords.

—Des d'ara mateix —continuà sabedor del mal de les seues criatures— fins que el sol es ponga tres voltes i la lluna isca tres voltes, cadascú de vosaltres haurà de fer el que li demane. Quan un valler li diga a un altre el que ha de fer, l'últim haurà de fer-ho, però al mateix temps, també invitarà al primer a un plat d'empedrao*, que haurà d'empassar-se sense respirar. Ja sabeu com: «mos de ceba, cullerà d'arròs».

Ningú no va entendre molt bé el que el seu déu li estava demanant, alguns pel fet d'anar bufats, uns altres perquè s'havien quedat definitivament sords, però tots perquè la lògica divina és difícil d'entendre, si més no quan s'intenta des de la humana.

No obstant, els vellets de la plaça de l'Ajuntament decidiren que la Vall sencera havia d'obeir a déu pel que poguera passar.

El primer pensament dels vallers va ser el de quedar-se sense arròs ni faves en tres dies, i això els acovardí un poc, però a poquet a poquet van entendre que si algú els demanava una cosa, ells podrien també demanar una altra, i així no patirien mai fam. A més a més, tenien moltes coses que suggerir als seus veïns, que estaven equivocats en gaire bé tot. Axí que no ho dubtaren, i començaren a assenyalar tots els defectes de la gent que coneixien.

Pronte molts anaven pel carrer portant una bona panxa enlaire. Inclús va estendre's entre la gent la creença de què quant més gran tingueres el ventre, més et voldria el déu de la Vall, perquè en realitat era ell qui ho havia demanat.

No trigaren molt en no poder moure's pel pes i el mal de panxa i es quedaren aturats.

Al tercer dia, el déu de la Vall isqué de Pipa per a vore com havia funcionat la prova.

Quan es trobà a quasi tot el poble sense poder caminar i amb les mans fregant-se el ventre, no se sorprengué. De fet, pareixia que ja ho sospitara o, més bé, ja ho sabera perquè és déu i ho sap tot.

Cridà prou alt per que tots l'entengueren:

—Vallers i valleres, escolteu-me! Heu demostrat que no podeu estar sense ficar-vos en la vida dels altres, per això us he de castigar. Als que no poden moure's, els condemne a viure eternament en la Vall. Als que encara poden caminar, els condemne a que puguen fugir d'ella, però hauran de tornar un dia abans de morir. Als que no han menjat empedrao, o poqueta cosa, els deixe que puguen omplir el món que acabe de fabricar més enllà de Penyalba, un món ben bonico i ben ample, i ben lliure.

I després va tornar al seu temple de Pipa, una miqueta empipat encara, però content per haver fet una bona feina.

*Empedrao: plat típic de la Vall d'Uixó que es fa amb faves triturades amb forro de porc, conill i arròs. Té un sabor boníssim, però una digestió pesant. Se sol acompanyar amb trossos de ceba crua i, de vegades, una miqueta de suc de llima.

Lliçó d'etimologia (estil epistolar)

En la seua carta vosté em demanava per què la Vall ha de ser necessariament la font de tots els meus problemes. Permeta'm doncs, d'explicar-li-ho bé. La meua afirmació que per vosté es mereixedora de l'epítet "exagerada", molt altrament és del tot científica.

Per què el poble que m'ha vist néixer no m’ha deixat viure? Per tota resposta només li demanaria que parara esment en el seu nom: La Vall d'Uixó —la traducció del qual al correcte castellà és, per cert, "Labardusó", així, tot junt—.

Vosté, és clar, ignora el significat de la paraula "uixó". Si es preocupara un poc i recacejara informació no trigaria massa a trobar una opinió —i versió oficial— que defensa que el nom del poble vol dir «La Vall del Sol». Açò, ni feia falta esmentar-ho, queda en les guies turístiques «de lujo», com vulgarment es diu, però, a poc que es pense, en quin idioma «uixó» vol dir «sol»? No cal que ho busque, ja li ho dic jo: en cap. Els organismes oficials no poden suportar una ignorància total sobre el significat del nom de la localitat, i una irracional por li'ls ha creat una irracional solució, encara que amb gran acceptació popular.

Per altra banda, les meues recerques filològiques m'han dut per camins prou diferents i suggeridors. Li'n faré un resum.

La primera teoria alternativa que vaig trobar gràcies a les meues investigacions fou massa desgavellada. Vaig llegir un relat borgià on es proposava «uixó» com una derivació del mot llatí «uxor» (esposa). Això donava peu a una història d'amor que justificava el nom del poble: un soldat romà s'enamorava d'una dona originària de la zona a qui es va prometre en matrimoni abans de partir. Quan va tornar després d'anys de servici de legionari, com era previsible, no la va trobar enlloc, i el dolor del soldat amb el cor trencat va atorgar-li per als segles venidors un nom a la vall que va fer-li de testimoni mentre encara, plorant, cercava en va al seu amor. Molt bonic, no es pot discutir... però gens creïble.

Una investigació més seria, que ja dura uns quants anys, solitària i científica, ens indica que el vertader origen del mot «uixó» és ben distint.

Si busquem la paraula en el Diccionari general de la llengua catalana, no la trobarem, és clar, però sí una ben similar: «uix», que és polisèmica. Pot, si Pompeu Fabra no s'equivoca, o bé referir-se a «un forat gran d'una bóta» o bé ser una «interjecció que expresa el fàstic, la repugnància, que ens fa algú o alguna cosa».

Segons el Diccionari català-valencià-balear (DCVB) d'A. M. Alcover i F. de B. Moll, la paraula «uix» és una interjecció «de fàstic, de menyspreu, per manifestar desig d'allunyar una cosa o persona», però més interesant és la seua proposta etimològica: «del llatí vg. ustium, var. del clàssic ostium, ‘porta'. L'ús de uix com a interjecció per indicar expulsió, s'explica per la idea de ‘fer prendre portal' (ostium=porta)».

Una altra consulta, esta vegada al Diccionari català-castellà d'Antoni M. Badia i Margarit, ens indica que «uix» té una equivalència amb la nostra llengua germana en «oxte», a més d'informar-nos d'un detall ben curiós: «aiuix!» i «¡qué asco!» són expressions idèntiques en quant al seu significat. Però, què és el que «oxte» vol dir en castellà? Sebastián Covarrubias Orozco ho sabia ja pel segle XVII, i al Tesoro de la lengua castellana o española, ens fa saber que es tracta d'una paraula «barbara, pero muy usada de los que llegando con la mano a alguna cosa, pensando que está fría, se queman, y puede estar corrompido de axte, que es ax señal de dolor».

Ja podem fer-nos una idea del que vol dir «uix», encara que no hem assenyalat la seua relació amb «uixó». És molt senzilla. La «-ó» d’uixó és un sufix prou habitual en els topònims de la llengua valenciana, verbigràcia Castelló, Benicarló, Maó, etc.

I així arribem al que creiem que és el vertader significat de La Vall d'Uixó. Algú —sense dubte, un foraster— va posar-li el nom després de captar-li l'essència. La meua vall és la vall insuportable que s'ha de rebutjar per necessitat, de la que hem de fugir per poder viure en pau, la vall del fàstic suprem. Només uns pocs, però, ho saben. Som poquets els que sabem ben bé què diem quan diem «sóc de la Vall d'Uixó».

El gemelo

No es otro, sino una parte amputada. La única que no desea ninguna de las vidas que se insinúan con cada ahora. Pero no por ello ignora el dolor que provoca la renuncia de todas ellas, ni el que cada una hace a los demás. Es la parte que, precisamente por estar fuera de ellas, vigila las disyuntivas. Es por eso que siempre las tiene presentes.
Sabe que es posible conseguir lo que se quiere, es decir, sabe la frase correcta y el momento oportuno. También que las cosas vuelven, que acaban volviendo. Y desprecia todo lo que sabe. Por eso no tiene prisa, y por eso es sincero.
Nadie podrá regresar para reprocharle ni un paso de su ascensión, excepto la ascensión misma, cruda, seria, minuciosa.

Primer viaje

La Quinta de los Molinos

Ya que estamos en marzo hablemos, por ejemplo, de los almendros. Estos arbolitos se pasan todo el invierno sintiendo en silencio. Para ellos el mayor placer es la ardiente sensación del más puro frío atravesando sus cuerpos. Las ramitas se retuercen sobre sí mismas en estremecimientos de íntimo goce. Sienten con una intensidad tal que solo pueden reaccionar, salir de su aturdimiento, cuando el invierno acaba. Es entonces el momento en el que la inmensa gratitud por todo ese frío recibido sin haberlo buscado, sin haberlo necesitado, no puede ser ya contenida por sus crujientes cuerpos y sale al exterior en forma de luz y perfume. Y florecen. Contra el odioso calor que anuncia la primavera.

Contracrónica

Si me pidiesen que lo relatara, resumiría lo sucedido diciendo que, hacia el final, vi al dragón estrechando la mano del ángel. Pero nadie lo entendería, porque no me interesa dar datos fundamentales, como la masa gravitatoria del ser sagrado o el raquitismo del monstruo. Es decir, nadie lo entendería y punto. Y luego vendría —como el siamés oscuro de siempre, como un tedioso tic del mundo— el turno inevitable del reproche: «¿por qué no quieres que te entendamos?». Es que no hay nada que explicar. Es que no tengo opinión. Es que no sé lo que he visto.

No obstante, la pregunta es sencilla: ¿acaso existe el mérito? O, dicho de otra forma: si sabes cuántos meses tiene un año, cojonudo. Y todavía mejor si sabes cuál es su orden exacto dentro de cualquier calendario.

Por otro lado, había destellos realmente hermosos, pero ¿a quién le importan? Ni siquiera los pienso enumerar. Sólo me interesa sentirme mal por nimiedades. Cosas tan irrelevantes como la maldita necesidad de contar todo lo que sabes, no decir lo que piensas, la admiración que un hombre despierta al repetir hasta cuatro veces lo que no había pensado más que una antes de llegar: que lo reversible no cabe en una pantalla de ordenador —¡pero sí cabe!—; o el rechazo que una mujer despierta al limitarse a mostrar el prodigioso edificio que construyó a lo largo de la semana, con rigor, sobre una ligera ráfaga de aire; o, sobre todo, el hecho de no tener claro cuando hablo en público cuántos meses van de marzo a mayo.

Y de la novela no sé nada. No la he leído.

Escrito a propósito de la presentación de Hilo de plata, de Ángel García Galiano en la Casa del Libro de Madrid.