Els habitants de la Vall

Inspirat en un relat del mateix nom de Ximo Beltrán, del seu llibre Boira en Pipa, boira en el castell...

En un principi tots els éssers humans vivien en la Vall d'Uixó. La vida era més o menys com ara, però el poble, és clar, era una miqueta més gran.

Ningú sabia que existia el món exterior i tots pensaven que més enllà de Pipa no hi havia res.

Un bon dia, mentre es celebrava la desfilada de disfresses de les Penyes, el soroll arribà fins a la casa del déu de la Vall que, empipat, va guaitar pels finestrals del seu temple per mirar-se el poble de punta a punta, i no li va agradar gens el que va vore. Alguns boçaven les farinetes, altres es dedicaven a perpetuar l'espècie als racons més inversemblants, altres fumaven baladre i rabo de gat…

El déu de la Vall feu arribar uns núvols negríssims i amb una veu atronadora digué:

—Vallers i valleres, escolteu-me!

Ningú no va fer cas perquè estaven prou mamats.

Finalment, llançant rajos pels ulls, déu hagué de baixar al poble —ell vivia en la muntanya Pipa— i, pujat al campanar de l'Assumpció, cridant a veu en crit, insistí:

—Vallers i valleres, escolteu-me!

Ara sí que li van fer cas, perquè una miqueta més i els deixà sords.

—Des d'ara mateix —continuà sabedor del mal de les seues criatures— fins que el sol es ponga tres voltes i la lluna isca tres voltes, cadascú de vosaltres haurà de fer el que li demane. Quan un valler li diga a un altre el que ha de fer, l'últim haurà de fer-ho, però al mateix temps, també invitarà al primer a un plat d'empedrao*, que haurà d'empassar-se sense respirar. Ja sabeu com: «mos de ceba, cullerà d'arròs».

Ningú no va entendre molt bé el que el seu déu li estava demanant, alguns pel fet d'anar bufats, uns altres perquè s'havien quedat definitivament sords, però tots perquè la lògica divina és difícil d'entendre, si més no quan s'intenta des de la humana.

No obstant, els vellets de la plaça de l'Ajuntament decidiren que la Vall sencera havia d'obeir a déu pel que poguera passar.

El primer pensament dels vallers va ser el de quedar-se sense arròs ni faves en tres dies, i això els acovardí un poc, però a poquet a poquet van entendre que si algú els demanava una cosa, ells podrien també demanar una altra, i així no patirien mai fam. A més a més, tenien moltes coses que suggerir als seus veïns, que estaven equivocats en gaire bé tot. Axí que no ho dubtaren, i començaren a assenyalar tots els defectes de la gent que coneixien.

Pronte molts anaven pel carrer portant una bona panxa enlaire. Inclús va estendre's entre la gent la creença de què quant més gran tingueres el ventre, més et voldria el déu de la Vall, perquè en realitat era ell qui ho havia demanat.

No trigaren molt en no poder moure's pel pes i el mal de panxa i es quedaren aturats.

Al tercer dia, el déu de la Vall isqué de Pipa per a vore com havia funcionat la prova.

Quan es trobà a quasi tot el poble sense poder caminar i amb les mans fregant-se el ventre, no se sorprengué. De fet, pareixia que ja ho sospitara o, més bé, ja ho sabera perquè és déu i ho sap tot.

Cridà prou alt per que tots l'entengueren:

—Vallers i valleres, escolteu-me! Heu demostrat que no podeu estar sense ficar-vos en la vida dels altres, per això us he de castigar. Als que no poden moure's, els condemne a viure eternament en la Vall. Als que encara poden caminar, els condemne a que puguen fugir d'ella, però hauran de tornar un dia abans de morir. Als que no han menjat empedrao, o poqueta cosa, els deixe que puguen omplir el món que acabe de fabricar més enllà de Penyalba, un món ben bonico i ben ample, i ben lliure.

I després va tornar al seu temple de Pipa, una miqueta empipat encara, però content per haver fet una bona feina.

*Empedrao: plat típic de la Vall d'Uixó que es fa amb faves triturades amb forro de porc, conill i arròs. Té un sabor boníssim, però una digestió pesant. Se sol acompanyar amb trossos de ceba crua i, de vegades, una miqueta de suc de llima.